Un dels cops més durs i incompresos que colpeix a mares i pares és la mort dels seus nadons.

Amb la partença de la nostra filla o del nostre fill se’n va un projecte ple de vida, que no ha tingut cap oportunitat. I mares i pares, sovint ens veiem atrapats en incomprensions segurament benintencionades, però que posen a prova els nostres sentiments d’una forma molt punyent. Frases com: “sort que encara no havia nascut o era molt petit o petita”, “sort que ja teniu un altre fill o filla”, “encara sort que només se n’ha mort un i us queda l’altre”, “sou prou joves i teniu temps per tornar a intentar-ho” ……. i moltes altres, colpeixen fortament l’ànima i encara que puguin portar una part de la veritat, obliden que el projecte d’una vida és única i irrepetible; i que nosaltres, pares i mares estimem aquell infant des de la seva mateixa concepció.

Passat aquest mal tràngol, que no ens estalviarà ningú, haurem entès que aquella vida forma part de l’eternitat i que juntament amb totes les altres persones que han marxat, formaran part del progrés de tothom. I serà aquesta perspectiva segurament, la que ens demanarà acceptar aquesta situació com a part de les dificultats de la vida, que han de fer-nos també millors persones perquè incorporem en nosaltres mateixos i mateixes, la força del nostre infant, per continuar contribuint, per poc que sigui, en la nostra petita part de responsabilitat en la millora del nostre entorn.